El primer magatzem

El primer magatzem no devia tenir res a veure amb el que coneixem avui, en primer lloc perquè el van ubicar als baixos de l’Hotel Barcelona, van poder aprofitar les parets i posar-hi una petita coberta, tot permetent albergar-hi materials de construcció. A continuació, ja al carrer Cadí, hi havia el que ells anomenaven “La casa Vella”, que era la casa dels guardes de l’antic l’hotel, en aquesta hi vivia el matrimoni a la part alta, més endavant també el seu fill Maties, mentre que la part baixa poc a poc es va convertir també en magatzem, on a banda de fabricar-hi petites peces de mosaic, hi tenien els productes que venien.

Imatge de l’Isidre al pati del magatzem, a l’hivern tot nevat, al costat d’un dipòsit de la marca Rocalla.

No hi havia grans instal·lacions, ni aparadors, ni espais preparats per ensenyar producte. Venien materials bàsics, molts a granel: guix, calç, ciment, rajoles, maons, bigues, mosaics, pedra artificial i tot allò que la gent necessitava per construir o arreglar casa seva.

Al principi tenien feina fent els paviments que els demanava la gent; com per exemple les peces de graons, que s’emmotllaven un cop havien barrejat els components necessaris, tals com sorra, ciment, aigua, pols de marbre i algun colorant en forma de mineral, al final del procés treien el motllo i poc a poc s’anaven generant peces per a les escales. Encara avui dia, es pot entrar en alguna casa antiga i el seu fill el Maties comenta, aquestes peces les havia fet el meu pare…

El matrimoni ho portava gairebé tot. L’Isidre era al magatzem, atenent clients, fabricant peces i buscant productes. La Isidra cuidava la casa, veia créixer el seu fill i ajudava en el negoci, també tenia bestiar petit tals com conills i gallines, així com un hort que servia per alimentar la família.

El negoci anava prosperant i al cap d’un temps van necessitar un ajudant, en Ventura, que restava al magatzem; fins i tot, quan la Isidra havia de sortir, vigilava al fill de la parella, en Maties, que en alguna ocasió ha explicat que recorda que el deixaven dins un petit recinte, on el Ventura va enginyar un sistema de cordes superior que evitava que s’escapés o prengués mal.

Ens ho imaginem com un lloc senzill, però ple de moviment. Gent entrant i sortint, sacs, pols, converses, encàrrecs i aquella confiança que es guanya no amb anuncis, sinó fent les coses bé un dia rere l’altre.