L’Isidre

De l’Isidre ens han explicat coses que costa imaginar avui.

De petit ja havia vist la feina dura de primera mà. La seva família havia treballat amb productes ceràmics, prop del riu Segre, i ell va créixer en un entorn on l’ofici i l’esforç formaven part del dia a dia.

Però després van venir anys complicats. Van marxar a Barcelona a buscar una millor manera de viure i es van establir al barri de Gràcia. La família va obrir una petita botiga de queviures, on venien productes de proximitat. Cada dia anaven fins a la Boqueria a comprar síndries, les pujaven amb tramvia i, a la nit, les venien a talls pels veïns del barri per fer passar la calor d’estiu que feia a Barcelona.

L’Isidre, encara molt jove, treballava d’aprenent en un forn de pa al barri antic del centre de Barcelona. Ens han explicat que dormia sobre sacs de farina, amb una espelma i amb les rates passant a prop seu. Cada dia, un cop s’havia acabat la jornada de feina de nit, anava a repartir pel barri amb un cove ple de pans.

Com a curiositat, val a dir que ningú el podia enganyar. Un dia, fart que sovint li robessin un pa, va enxampar la portera d’un edifici on repartia. Tot espiant-la per l’ull de l’escala, va veure des de dalt com les mans de la senyora s’emportaven un pa del cove… Vet aquí que, un cop va ser a baix, a banda de fer-li una bona escridassada, li va dir que li tornés el pa d’immediat.

Més tard, la guerra ho va canviar tot. La família sobrevivia com podia i va arribar un moment en què l’Isidre va haver de marxar a Perpinyà. Allà ajudava els seus cosins en la recollida de préssecs i en tasques del camp.

Al cap d’un temps, va formar part de l’exèrcit. Va entrar a la península per Sant Sebastià, va estar a la batalla de l’Ebre i no va ser fins l’any 1939 que va poder tornar a Barcelona, d’on, juntament amb la seva família, va tornar als seus orígens a la Seu d’Urgell.