La Rometa i els records del Tros

Amb els anys, el sistema de fabricació de les petites peces de prefabricats de formigó també va canviar. A la dècada dels 80 la màquina ponedora ja va quedar enrere i va donar pas a un nou sistema d’instal·lació. Es va comprar una màquina de la marca Rometa, una revolució i un altre món dins del sistema de prefabricació.

Sovint el padrí deia que els blocs es farien sols, la veritat és que era un sistema molt automàtic per l’època, va ser necessari ampliar molt les naus del Tros, per encabir tot el gruix de la nova màquina.

Era un circuit on hi havia un dipòsit amb els diferents àrids, aigua, un silo de ciment i una pastera; es barrejava tot i el material queia damunt els motlles de la màquina, on amb una vibració es depositava la barreja dins els mateixos, seguidament es comprimien i quedaven les peces fetes; a continuació es passava tot a una cambra de curat, on després dels dies reglamentaris s’extreien, es paletitzaven i es depositaven al pati del magatzem.

El padrí destinava moltes hores al tros, sovint també els dissabtes a la tarda, dia en el que ell sempre trobava una cosa o altra a arranjar; baixava a les naus amb les seves úniques netes Anabel i Marian amb el cotxe; els carregava les bicicletes i mentre ell remenava per allà, elles es distreien fent voltes i voltes pels patis. També jugaven a botigueres, fent veure que els munts de bigues eren taulells de venda, es distreien i així passaven la tarda.

Val a dir que cada matí anava a primera hora al “Tros” però pujava a corre-cuita per estar a dos quarts de deu apunt per portar les seves netes a l’escola, era una tasca que tot i que ningú li havia encomanat li agradava molt de fer, probablement era la seva manera de sentir-se útil en una feina diferent i que no era la que ell dia a dia i any rere any havia fet sempre.

Aquestes dues imatges mostren dues realitats ben presents en l’Isidre, per una banda la feina a mà esquerra la nova pastera que s’instal·laria a la màquina Rometa; a mà dreta, la família, mostra el primer dia d’escola de les seves netes, on ell les portava ell cada dia i que des de que s’havia quedat sol va voler encarregar-se d’aquesta tasca.

Entretant el seu fill Maties, l’ajudava en les feines més tècniques, paperassa, documentació i les normatives que canvien dia a dia; a més, ell es cuidava del seu despatx d’arquitectura, on la seva dona la Carmen, l’ajudava quan podia. Recordem que la iaia Carmen sempre explica que els principis van ser durs, i com no es podien permetre comprar una màquina talladora de plànols, va retallar les vores dels plànols de tot un projecte amb les tisores, asseguda a una cadira.

Aquest paràgraf ens agrada molt, perquè barreja perfectament les dues coses: la duresa d’un lloc de feina i la mirada dels nens, que ho convertien tot en joc.

Potser això també explica què és una empresa familiar: un lloc on la feina i la vida sovint passen al mateix espai.